RAR Sunday Supplement. ARA newspaper, 2016

The original text is in Catalan

Un grup xiuxiueja al voltant d’una fotografia d’una noia en bikini. Mai s’havia vist una cosa igual. Tanta pell exposada a la llum del dia. Unes cames llargues, brunes, olioses de bronzejador. Fa quatre dies que existeix el bikini. Corre l’any quaranta set del segle XX, és Nova York i la Vreeland continua decidida a canviar les coses, moltes coses, gairebé totes les coses, i ho està fent ràpid i sense embuts. Li queda molt per fer. Que fàcil resulta imaginar-se l’escena. Una espaiosa sala, al Midtown Manhattan, d’estil racionalista, amb finestres altes des d’on entra el sol i una bona part de l’Empire State. Madamme Vreeland es mou amb nervi per una de les oficines de la prestigiosa revista Harper’s Bazaar. Llueix un look auster –camisa blanca, cabell recollit, fuma una cigarreta amb un llarg filtre negre–. Mira impacient al grup que murmura, encara torbat, i amb aquella veu rugosa, gesticulant amb les seves grans mans, les ungles pintades de rouge rabiós, ens regala una de les frases lapidàries que han fet història: “Amb aquesta actitud fareu retrocedir la civilització mil anys!”

Dèspota, extravagant, aclaparadora. Una dona-home que es va proposar avançar-se a tot, a revolucionar la moda, que va entendre les revistes com una forma d’art, que va traslladar els interessos domèstics de les dones al poder de la imaginació, del cos, de la seducció, mostrant un món gran, literari, sense fi. (“¿A qui li importa un pastís mentre existeixi Rússia?”) Una visionària amant del artifici que va entendre la vida com una gran representació, com un show on només cabia deixar-s’hi la pell.

París, Nova York i Londres són una festa

Atribuir-li el mèrit d’inventar-se a les fashion editor –que després d’ella esdevindran dones de gran poder i influència– potser no deixi entreveure la transcendència del personatge. Més memorable ens podria semblar la seva intensa vida (i les seves fulminants frases) que recorre i explica tot el segle XX.

Nascuda a la ciutat de la llum l’any 1903 de pare anglès i mare americana Diana se sent una mica nòmada, una mica gitana, perquè la família no para de moure’s. (“T’has d’espavilar per néixer a París i si ho aconsegueixes, la resta et vindrà rodat”) Viu una infantesa marcada per Nijinsky i els ballets russos de Sergéi Diáguilev, per l’assistència a la coronació de George the Fifth, de la que quedarà fascinada per la cerimònia, pels simbolismes, per la posada en escena, “aquelles carrosses, aquells elefants desfilant...” (“Però el millor de Londres és París”)

D’adolescent ballarà pels locals francesos en plena Belle Époque, seguirà de festa a Nova York durant els bojos anys vint, perseguint a Josephine Baker per Harlem, serà testimoni dels primers pantalons que dibuixarà Coco Chanel i s’hi farà amiga com es farà amiga de Wallis Simpson, futura Duquessa de Windsor, a qui vestirà amb la llenceria del petit negoci que haurà creat de roba interior. (“La meva llenceria va enderrocar a un Rei”) S’enamorarà d’un noi guapo i elegant, el senyor Vreeland, i es casarà i seguirà vivint entre Europa i Estats Units com la protagonista d’una novel.la al més pur estil Fitzgerald. Gastarà massa i quan li proposin treballar, acceptarà, sense dubtes, eloqüent (“Mai m’he vestit abans del migdia”) disposada a seguir vivint a mil per hora. Passarà dues guerres. Vestirà a Jackie Kennedy. Després de vint-i-set anys abandonarà Harper’s Bazzar pel Vogue i l’embranzida la catapultarà més lluny encara. Arriben els 60, la dècada de la joventut, de la revolució sexual, i allà està ella, en el moment i el lloc oportuns, a Londres, on tot està succeint. (“A través de la roba pots entendre una revolució”) Capta ràpidament la genialitat que hi ha en la vulgaritat, en el vintage, quan un moment abans la roba de segona mà estava associada a la pobresa, a la beneficència. (“Els jeans i les gòndoles són dues de les coses més boniques que hi ha”) Despulla a la Marisa Berenson, fa riure a la Lauren Hutton perquè ensenyi la diastema, posa de perfil a la Barbra Streisand, estira el coll de la Cher, veu en els defectes una forma més de bellesa. (“No siguis avorrida. Transforma’t”) Conde Nast s’agenolla als seus desitjos i ella dilapida pressupostos fent possible allò impossible. Es realitzen grans produccions de moda al estil de la Metro-Goldwyn-Mayer. Marroc, Mèxic, Egipte, Himàlaia. S’inventa una història d’amor entre una dona caucàsica i un japonès. Exigeix que l’home nipó sigui alt, gran, prim, guapo. Per tal de que protegeixi a la inmensa Veruschka –la model nòrdica escollida– i no quedi ridícul al seu costat. No pot ser ni un lluitador de sumo ni el japonès ordinari. És una quimera, un impossible. La idealització d’un home que no existeix. Busquen per tot Japó. Tarden molt. Però el troba.

I un dia la acomiaden. I es queda sense feina. I té setanta anys i s’ha quedat vídua. I potser sigui aquest el moment més difícil de la seva vida. Quan les llums semblen apagar-se i el show arribar a la fi. Però truquen del Metropolitan Museum of Art i arriba l’encàrrec de dirigir l’Institut del Vestit, un museu avorrit i convencional que només visiten els especialistes. La Vreeland accepta i ho torna a capgirar tot. Treu la pols i la roba dels armaris per apropar-la a la gent, creant una espècie de revista tridimensional on hi cap de tot, concerts de rock i perfum bombejat des de l’aire acondicionat. S’entesta en explicar Maria Antonieta i la dona del segle XVIII amb perruques blanques altes, molt altes, tant altes que s’escapen a qualsevol dada històrica. Se la critica per ser poc rigorosa però arrossega a tanta gent a les exposicions que s’inventa el museu modern, amb inauguracions que són un esdeveniment social ple a vessar de celebrities. La bellesa, la sorpresa, el suggeriment, l’expressivitat. L’èxtasi estètic és el que importa. I així, el show pot continuar.

El poder de la intuïció

Segurament sigui injust parlar dels mèrits de Diana Vreeland sense esmentar els grans col·laboradors que van fer possible la seva feina. Posa la pell de gallina la quantitat de talent que la va rodejar. Però quan t’assabentes de com encarregava un shooting al Richard Avedon (“Te’n vas a Egipte i penses en les nits càlides en que Cleòpatra passejava pels terrats”) o el que li va etzibar a un inexpert Blahnik que pul·lulava pels passadissos (“Jove, vostè, per què no es dedica a les extremitats?”) o quan el David Bailey li va ensenyar un retrat d’un adolescent desconegut (“No sé qui és, ni m’importa. Mira quins llavis!”) i la va publicar i el nen a qui ningú coneixia –encara– es deia Mick Jagger. Doncs quan t’assabentes de tot això et rendeixes a continuar amb les lloances. I prens consciència de que l’Emperadriu Vreeland, a més a més, o potser, per sobre de tot, es movia a cops d’una clarivident i salvatge intuïció.

Carme versus Diana

“La Vreeland és una joia de personatge a interpretar” assegura la Carme Elías, una dona-dona que va encarnar a la dona-home i fashion editor més famosa de la història. “Des del primer moment vaig sentir una connexió molt forta. No podem tenir caràcters més oposats, ella tan decidida, tan atrevida, tan brutal. Jo sóc una dona discreta, que busca, que pensa molt cada decisió. Però quan em va arribar el paper, alguna cosa em va dir que era el moment perfecte. Vaig sentir com una necessitat d’expressar totes les coses que ella deia i de la manera com les deia, amb tota aquella potència, amb tota aquella mala llet. Va ser molt divertit treure la fera que també jo porto dins”.

La Carme Elías va interpretar a la Diana Vreeland a la obra Al galop, dirigida per Guido Torlonia, a Barcelona i Madrid durant gairebé cent representacions. El paper es centra en el moment en que aquesta acaba de ser acomiadada per la revista Vogue.